meravella

2008-11-07T13:00:00.000+01:00

La primera persona que va descriure la meravella que veia al seu voltant va ser una dona, monja o seglar, no ho sabem de cert. Egèria va viatjar per l’Orient cristianitzat del segle IV. A les companyes que havia deixat a casa (potser a la regió Galaica) els narrava, en una llarga carta escrita en llatí tardà vulgar, les mirabilia (plural neutre de l’adjectiu mirabilis), les coses sorprenents, estupendes, estranyes o notables: prodigis, en definitiva. Gràcies a la seva crònica personal, descobrim la geografia de la Bíblia i diferents espais monàstics, autèntiques meravelles: ella va ser, doncs, qui va estereotipar el sentit del mot com a succés admirable. Aquesta substantivació apareix en totes les llengües romàniques (merveille, meraviglia, maravilla...), encara que sigui amb diferents canvis fonètics. En el segle XIII Llull pren la paraula per fer viatjar pel món un jove Fèlix que s’admira del que Déu ha creat a Llibre de meravelles. I un dia de 1862 Lewis Carroll crearà un país per complaure la imaginació de tres germanes que, estranyades i admirades, el coneixeran de la mà d’Alícia. L’adjectiu llatí mirabilis ha servit per donar el nom científic d’una planta d’origen americà, mirabilis Jalapa (Mèxic), la meravella de nit (dondiego de noche), que fa flors blanques, grogues o vermelles i com que ens encantem mirant-la, a Mallorca l’anomenen ‘mirabajà’, com si diguéssim ‘mira badoc’ o ‘mira nius’. De fet, mirabilis deriva de mirari, estranyar-se, que després donarà ‘mirar’ d’innombrable descendència: mirament, mirall, miratge, miracle, miranda, Miralles, admirar, et caetera. És preciosa la locució de mode ‘de meravella’ i la castellana ‘a las mil maravillas’. L’admiració per la bellesa o la grandesa ve de molt antic, tot i que els antics només en sabessin comptar fins a set en el món. Em pregunto encara com és que es diu maravilla aquella pasta de sopa que em porta la memòria de la meva iaia.

http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/bloc/meravella

Maneres

2008-10-18T23:34:00.003+02:00

Eren paraules i paraules les que anaven construint la seva manera de ser. Eren els sons d’aquelles cançons boniques que sentia gairebé sense adonar-se’n quan s’adormia. Eren els llibres, les carícies i aquella distància necessària que deixava perquè tot es creés per si sol, perquè tot florís o es pansís. Es mantenia al marge de decisions i de caminades. Fins i tot d’alegries. I ho feia conscient; volia que descobrís espais i colors. Anhelava, com el que més en el món, que es meravellés amb paraules i amb valors, i que gravés al seu cor els trossets recollits en les grans troballes. Esperava, mirant-la de reüll, que construís un camí deliciós, i li encomanava il•lusió perquè se’l cruspís a poc a poc i amb felicitat.
I així, entremig de tinta fosca, melodies i gestos, flors, verds i marrons, anava florint instant a instant, com si la vida només fos en cada moment.

http://es.youtube.com/watch?v=smkiSJf2cHE

BOLÍVIA, el microcosmos del món

2007-11-19T19:35:00.000+01:00

“Comença l’aventura. Volo. Són tres quarts de 10 del matí i sota els meus peus hi veig el món civilitzat. Munts de ciutats, llacs i boscos es reparteixen per un territori preciós. És Catalunya, el nostre país. Tenim sort”. Així comença el diari d’un dels quatre catalans a Bolívia. El seu futur destí.
Mig any abans de volar, els ulls ja brillaven als quatre il•lusionats per “moure un xic el món”. La Sílvia, l’Anna, el Raül i la Cora buscaven tots els forats possibles per fer créixer la muntanya d’il•lusions que produïa el viatge per si sol. Una monja peruana els rebria a La Paz i viurien envoltats de religió i molta generositat. Allà estarien en una escola a les tardes, jugarien amb els nens i farien vida boliviana. Seria difícil acostumar-se a l’altitud, i patirien el soroche, el mal d’altura, perquè la ciutat està a més de 4.000 metres per sobre el mar. Això és tot el que sabien abans d’enlairar-se.
Els quatre al•lucinaven amb el poder ocult dels avions: són màquines del temps, són capaços de transportar-te trenta anys endavant del teu país, o fins i tot, cinquanta enrere. Al•lucinaven amb la dificultat d’una persona per canviar el xip, passar d’una realitat a una altra. També comentaven de quina manera els mitjans de comunicació creen prototips i imatges simbòliques que representen cada país. I de fins a quin punt coneixem la veritat (però aquest ja seria un altre tema!).

S’enlairen!
“Aquí es muy distinto que en vuestro país” ens deia la hermana peruana Rosa, “tenéis que saberlo antes de llegar; hace mucho frío y no tenemos todas las comodidades a las que vosotros estáis acostumbrados”. La Rosa patia per nosaltres. Allà mai no havien acollit joves disposats al que fos, i segurament al principi se’ls feia estrany. La Rosa és una de les persones més especials que vam conèixer. Ella ens va presentar el padre Enrique i vam viure a la seva parròquia. A la parròquia San Lucas, situada a la ciutat de El Alto – independent de La Paz- vam tenir la gran sort de compartir milions de converses amb ell, i també amb pares, mares, joves i nens que no deixaven d’agrair-nos la visita. “Som nosaltres els afortunats” els dèiem. Però era complicat que ho entenguessin. Sense nosaltres esperar-nos-ho, una cultura servicial i bastant innocent s’obria cap a nosaltres, i les ganes i la il•lusió per conèixer-ne tots els detalls anirien creixent. Bolívia viu una República, amb el socialista Evo Morales com a president. El país està considerat un dels més pobres d’Amèrica Llatina i és una de les regions més altes del món, vivíem a gairebé 4.200 metres! Al contrari del que creu molta gent, la capital oficial és Sucre, però la seu del govern està a La Paz (i això és font de bastants conflictes!). El fet que es consideri un país del tercer món hauria d’anar escrit en minúscules, només serveix per fer-se una idea de com viu la gent. Però, i què? Aquesta característica no defineix un país. Els bolivians són simpàtics, llestos i guapos igual que nosaltres. L’únic de diferent és que són feliços amb el que tenen, i igual que a tot arreu també somien amb allò que podrien tenir. A Bolívia hi ha moltes cultures, una d’elles els aimara, o els quítxua. Conviure amb aimares ens va permetre endinsar-nos en les seves tradicions i aprendre algunes paraules de la seva llengua, com “k’ara” que significa estranger, turista, o “aptaki”, que vol dir menjar compartit. Comparteixen el menjar en les festes importants. En aquests dies, cadascú cuina un plat i el porta a la casa o a la parròquia, on també hi celebren moltes festes. Aleshores estenen al mig de la sala un aguayo (una de les mantes de colors que apareixen a la fotografia) i col•loquen el menjar que han portat. Llavors fan una pregària i comencen a menjar amb els dits. Ho fan així perquè a les mans hi cap el menjar just per tastar de tot una mica; en castellà ens deien “vamos a compartir con vosotros”. Al principi no sabíem què ens volien dir, però ho vam aprendre ràpid!

Viajando...
Els caps de setmana ens els passàvem “viajando”, segons deien. Això significa que els divendres marxàvem de la parròquia i deixàvem El Alto per tres dies.
Durant el mes, vam arribar-nos fins al llac Titicaca, el llac més alt del món, i vam dormir en una illa, la illa del Sol. Vam viatjar en un bus molt petit (semblant als monovolums d’aquí) durant 3 hores fins a Copacabana. Des d’aquesta ciutat es veia l’enorme llac sense fi (era igual que el mar, per això molts nens creuen haver vist el mar!). En aquest poble vam agafar un vaixell fins a l’illa de Sol. Vam dormir una nit entremig d’una tribu totalment verge, amb porcs, ovelles i ponis. Impressionant. Allà fins i tot vam veure una tempesta de llamps a la nit, era preciosa.
Un altre cap de setmana vam viatjar fins a Cochabamba. La ciutat és més “civilitzada” que La Paz, amb un nivell de vida més alt. També vam visitar una altra població enmig de la selva; es diu Coroico, i era de conte. Muntanyes i boscos rodejaven la ciutat, de manera que quedava envoltada d’un paisatge increïble.
L’últim divendres a Bolívia vam aprofitar-lo per anar a visitar Tiwanaku. Es tracta d’una civilització que va existir abans que els inques. Era interessant veure de quina manera vivien mils d’anys enrere i també adonar-nos com els bolivians exploten aquella meravella. Si Tiwanaku fos aquí, segurament seria tot ple de cartells, guies, mils de turistes... En canvi, allà no n’hi havia ni un, de cartell, i qualsevol persona podia excavar.
Els quatre aprofitàvem els caps de setmana per descobrir nous paisatges, conèixer gent i ens servien per saber una mica més de què es tractava el país. Vam viure el conegut “regateig” a les botigues del carrer, on molts botiguers aprofitaven que érem “k’ara” (turistes) i ens doblaven el preu. També vam poder tastar tot tipus de plats: la truita del llac Titicaca, la “chicha” una beguda amb licor dolç, carn de llama... I l’estómac d’alguns de nosaltres va notar el canvi d’alimentació!!

Tot i viure 50 anys enrere...
Aterrar, després d’unes 30 hores de viatge, en una ciutat que viu 50 anys enrere en comparació a la d’on ens vam enlairar va ser xocant. Imagineu. Al barri on vivíem de El Alto no hi havia clavegueres, les cases, fetes d’adob i algunes totxanes, eren baixetes i petites construccions per anar tirant. Encara que moltes tinguessin televisió, disposaven d’una bombeta en tota la casa, una cuina amb un fogó i el rentaplats i la rentadora encara no eren un electrodomèstic bàsic, ni molt menys. Allà tenir televisió els serveix als pares per distreure els nens petits que encara no van a l’escola. Així, mentre els pares treballen, tanquen els nens sols a casa i els engeguen la tele.
Ens va sobtar que les dones, les “cholitas”, treballen de tot. Podies veure dones paletes, vestides amb faldilles i barrets, d’altres al mig de la carretera fent de jardineres... Tot i així, la majoria de persones, homes i dones, es dediquen al comerç. Venen per viure. El què guanyen cada dia és el que els permet menjar tots els àpats, de tal manera que els estalvis són totalment inexistents. “La gente vive para subsistir” ens explicava un dia el padre Enrique. “Trabajan para poder comer y esto es lo que preocupa día tras día”. Els nens també poden treballar venent menjar o productes diversos, i si això pot ajudar la seva família a tenir més ingressos, ja és positiu.
Vam visitar munts de mercats. L’ambient que s’hi creava era autèntic i valoràvem poder tenir l’oportunitat d’endinsar-nos en qualsevol. Era com entrar encara més dins el seu dia a dia. Les “cholitas” muntaven la seva parada i s’estaven allà durant tot el dia, sense moure-se’n. Cridaven i cridaven per aconseguir l’atenció dels possibles clients. Allà no es podia ser innocent. Vam experimentar que també hi ha moltes bandes i mafies que s’organitzen per robar. Els bolivians no porten bolsos, com a màxim bosses de plàstic a les mans. Nosaltres portàvem bolsos i això ja era símbol de portar alguna cosa valuosa, i, a més, ser blancs encara confirmava més l’assumpte. Allà érem rics. I això també ens incomodava.
En definitiva, l’aspecte físic determina. I és cert que en un primer moment, les persones es miren de forma superficial. I així ens veien. Blancs, suposadament rics i innocents, riallers i amb ganes de conèixer. Mirat fredament és comprensible, però quan t’hi trobes, desitges ser un més. Tot i així, vam ser afortunats d’aprofundir amb persones que es van obrir a nosaltres considerant-nos un més. Va ser emocionant.

Distàncies i fronteres
Un viatge a Bolívia tenia la força, per si sol, de canviar-nos com a persones. De fet, si les persones tenen la voluntat d’obrir-se i conèixer, només amb aquest pas, ja canvien.
Durant el mes, mils d’experiències van omplir-nos.
Entre munts de vivències i plantejaments, va ser xocant el fet de plantejar-nos el perquè de les fronteres. Aquesta idea ens va crear una impotència complicada d’acceptar; les fronteres només enquadren una societat i unes creences dins d’un lloc determinat. Enquadren i determinen persones que senten aquell lloc com a seu, i l’estimen. Fins aquí és “fàcil” resignar-se perquè seria utòpic voler-ho canviar. El què no pot ser és que les persones haguem estat enquadrades de tal manera que el “món” ha quedat dividit de la forma més injusta possible. Aquí no valen sentències a l’estil que cada país pot arribar a ser el primer, o que cada un rep el què treballa. No és vàlid aquell que diu, generalitzant, qui la fa la paga. No. Al món regna la llei del més fort; la injustícia.

Però, per sort, les persones són i som bones; i saben i sabrem ser feliços amb el què tenim. La fortuna nostra és ser tan rics de coneixement. I no voler parar de moure’ns. Viatjar també és saviesa. I Bolívia, el microcosmos del món.

volar

2007-09-08T21:42:00.000+02:00

Demà m'enlairo.

I no puc definir encara el que ve.
Desitjo la "meravella".

puntuaCcions

2007-08-06T19:03:00.000+02:00

[la famosa inspiració ve a rajos; o no ve]

zurda

2007-07-22T23:06:00.000+02:00

"Hoy, ser zurdo es un plus.
Ser zurdo está considerado una expresión íntima e irreprimible de rebeldía e inteligencia. Los zurdos - se oye hoy en día- son más inteligentes, más creativos, mejores deportistas, mejores músicos y tienen más capacidad expresiva tras un atril. Un día oí dictaminar: "Todo el mundo nace diestro, pero sólo los mejores lo superan". Dabuten."

Y como si fuera poco, me tiro y retiro flores en mi balcón, y las mimo con agua, porqué nunca dejen de crecer.

Y dejo que una falsedad enorme aumente de una forma incontrolable, de manera que la puerta hacia el balcón ya no puede abrirse.
Y miro las flores desde la habitación, tirada en la cama, con agua en las manos.
Es el pesimismo ese, que no deja de crecer, y se apodera de la autoestima de unas maravillas que adornan de verdad.

Soy zurda. Y también feliz.

fugim

2007-07-15T21:29:00.000+02:00

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser.
Debades fugim del foc si el foc ens justifica.

[miquel martí i pol]

.
Els mons idílics no només són als contes.
El temps és el poder absolut del realisme.
Fujo i viatjo sense res més que els cabells.
I no m'enamoraré (de res).
.

endavant!

2007-07-02T10:38:00.000+02:00

No

tot

va

com

seria

ideal.

Uns diuen que les complicacions i les dificultats valen la pena perquè quan te'n surts, sents una gratificació personal que compensa.
Altres diuen que "l'ideal" és impensable, i que, per tant, sempre hi ha murs i entrebancs.

Doncs jo només tinc ganes de calma.
I, un cop més, sobren les paraules i falten les forces.

incomprensible

2007-06-15T11:01:00.000+02:00

Són petits calaixos
de sang i roig,
i s'omplen i guarden
allò que el fa boig.

Allò que el fa boig
i li canvia destins;
allò que embogeix
si pensa de sang.

Si pensa de roig
llueix brillantor,
i tot allò que mou
és felicitat.

Són petits calaixos.

[són personalitats mai definides; són petits calaixos incomprensibles. Són realitats inacceptables, i anhels incontrolables. Són tot allò infinit que mai no va poder ser explicat, són paraules i mirades.]

dualidades

2007-06-05T23:14:00.000+02:00

Este mundo material es un mundo de dualidad: a veces estamos sometidos al calor del verano y al momento siguiente, al frío del invierno. O a veces nos sentimos felices y al momento siguiente, desdichados. A veces nos elogian y a veces nos denigran.
En el mundo material de la dualidad, no es posible comprender ninguna cosa sin comprender la opuesta. No puedo comprender qué es la felicidad si no he conocido la desdicha.
Hay que trascender estas dualidades, pero mientras exista el cuerpo, las dualidades existirán también.

[...]
Todos nosotros no somos más que entidades vivientes representando algún papel en el escenario.
Es como una gran obra teatral, con muchos personajes actuando toda la "vida".

la ratlla verda

2007-05-27T15:49:00.001+02:00

Si cada mirada transmetés un color, si cada color fos tan intens que canviés mirades, llavors l’art seríem nosaltres.
Miro al meu voltant i tot són colors foscos, ombres negres i grisoses que sempre acompanyen els rogencs del sol que il•luminen la vida.
I ombres.
Es fan grans i enormes, i jo camino i avanço i sempre en tinc, una de fixa, que em cobreix tota jo, i les petites, que la segueixen sempre.
I em miro i no em veig brillant. El rostre no se m’il•lumina, i ell, vagant, em pinta i repinta de mil maneres.
Em dibuixa amb una ratlla verda, que em parteix la cara en dos, pel mig, com si els ulls no fossin parella, i el nas i la boca es partissin en dos. Em parteix el rostre. Em parteix el rostre com qui pinta per impuls allò que sent, que viu i observa.
Em dibuixa la cara de colors i ombres, i es parteix, així, pel mig, en taronges forts i colors freds.
M’observa i m’observo jo allà, i aquí i sempre em veig fosca.
Sóc ombres. Ombres que persegueixen un rostre cansat ja de vida i d’impuls, un rostre trist, ombrívol.
Sóc jo. Ombres. Fosc i sol. Sol. Ombres.
I la ratlla verda.

[parla ella, i és La ratlla verda, de Matisse]

tard

2007-05-01T12:02:00.000+02:00

"Portem una ànima d'èter lligada a un tros de plom".
Aquesta afirmació de Rusiñol és la metàfora exacta, ens agradi o no, de la nostra condició d'éssers humans. La lluita entre el cel i la terra, entre allò intangible i allò material, entre deixar córrer la fantasia i la inevitable realitat. "Al món, qui no fantasia perd el temps d'un modo miserable..."

Vitajant entre anhels i realitats, pujant i baixant onades immenses d'il·lusions, ara es veia quieta, immòbil, davant del mar. Jeia davant unes roques que s'enfortien amb els cops que l'aigua, esverada, repetia i repetia. Passiva, mirava de reüll allò que l'envoltava i s'observava com un titella incapaç de moure's sense més mans. Seguia viatjant entre onades increïbles, però la seva realitat només era fantasia.

"Cap al tard" li apareixia a la ment, com li venien dibuixos i formes i colors. "Cap al tard" li obria els ulls, i la melancolia tancava parpelles. La impossibilitat d'aigua per la cara la feia rabiar sobre ella mateixa i els peus entossudien per baixar més avall que la terra; empenyien la sorra dèbil i l'enretiraven cap a l'aigua, on es fonia mar endins. La platja era calma externa i impotència endins. Era força i ganes de. Se l'enduia i respirava. Flotava.

"Som un tros de plom".

vas amb negre

2007-04-15T11:41:00.000+02:00

La que sempre vol pacifismes és la noia del vas amb color negre.
És aquella que, de prop o de lluny, crida la simpatia.
El vas amb negre li escampa el fosc artificial dels ulls i els fa un xic petits. Li enrogeix les galtes, i els llavis, melosos, brillen d’intensitat i aspiren un cigar que s’encén amb gran freqüència.
Els dits i les mans juguen amb mi, amb l’altra, amb el cigar i amb el vas, i també amb els seus cabells, d’un color oxidat que li escau pintat. I es pinta amb elegància i discreció. Es pinta la cara i també el cor, sempre acolorit amb tonalitats intenses que acullen ben generoses. És atenta, i ‘impacienta’. La perfecció no existeix, i ho sap. I la cerca. I a vegades la troba en racons inesperats, i altres, la decepció l’obliga a tocar de peus a terra. Sí que és realista. Només vola amb cigars fabricats a mà en llocs particulars o amb glops impacients del negre del vas. Llavors vola tant que et submergeix en el món il•lusionat dels “t’imagines...”, i és genial.
La noia del vas de color negre respira cada dia allà on jo respiro i viu cada dia - com qui diu- la meva vida. I cadascuna amb un vas diferent.

l'altre

2007-04-06T12:50:00.000+02:00

Són sorra i mar.
Entre la plenitud i la sinceritat de paraules que semblaven acabades d'inventar de tan pures, s'engolien l'un a l'altre i els quatre ulls es fonien en dos.
Les parpelles, fins ara inconscients dels seus moviments, s'esforçaven per no deixar escapar la força que sortia de la mel. Sí, eren mel.
L'una era més marronosa, terrenal, i encomanava quedar-se i anclar el positivisme fins més enllà de la sorra. L'altra s'enlairava i allò terrenal s'esbargia cap a verdor i fins i tot difuminava el blau del cel (li deia). Imaginava i volava.
La il·lusió era compartida i els nassos es posaven gelosos i xocaven per no perdre més territori encara.
I les ganes de besar es feien grans i més enormes, i la profunditat que suposaven aquelles mirades els convidava a fusionar-se.

I era tot un plaer.

paperets

2007-03-19T15:53:00.000+01:00

La il·lusió per alegrar els dies no defallia.
Es llevava cada dia un minut més tard, i el gaudia tivant ben fort els llençols perquè li cobrissin el rostre sencer. En posar els peus a terra, el sol ja brillava i, pel balcó, la ciutat ja desperta no desprenia gaire vida. Tot restava igual que ahir. Els mateixos cotxes anaven amunt i avall, el taxista i la fornera quedaven sempre al mateix lloc, a la parada del bus 14, el de la botiga d'informàtica suava en veure les cues d'interessats per l'assumpte, i la portera no es cansava mai de saludar. Tot era simpàtic, i ben monòton.
I era aquesta monotonia la que sorprenia a la jove il·lusionada dels cabells rojencs. Així que, amb el suc de taronja i l'alegria, decidia, des del balcó que li permetia veure un bon tros de la ciutat, que aquell, seria un bon dia. I així és com sortia de casa, decidida i ben contenta. Despertava la portera amb un 'què tal?',la qual cosa sorprenia la dona, ja avorrida dels 'holes' i els 'adéus'; somreia a l'informàtic, i envejava la fornera que, ara més que mai, s'enamorava del taxista que, per culpa de l'amor, no aconseguia fer gaire negoci.
Somreia al quiosquer, i li comprava una revista o qualsevol diari poc conegut. Llegia l'horòscop i es repentinava la multitud de roig que li esqueia ideal. Escrivia i dibuixava en paperets frases simples i ben alegres, i les anava oblidant, expressament, en els vagons del seu tren. Així, pensava, qualsevol que ho llegeixi tindrà un bon dia, com jo. Ahir va rebre un gran somriure del senyor del seient del seu costat, que li va agrair les ganes de viure.
Avui, després de la pluja de la matinada, ha escrit "no només el sol és alegria. Tu també ho ets. Riu i gaudeix!" i així, oblidant el paperet, ha alegrat a la fornera que ha pujat avui al tren després que el taxista arruïnat abandonés la seva història d'amor.

imaginava

2007-02-24T20:56:00.000+01:00

Tancava els ulls i el fum li sortia pel nas. Aspirava i, lentament, treia l’energia per la boca, i l’energia, barrejada amb fum, carregava l’habitació de boira. Imaginava. Era una carretera amb curves poc pronunciades. No tenia final. Donava gas i s’arrapa al manillar com el nen petit agafat a la mà del seu pare. Feia força i li queien llàgrimes dels ulls. La velocitat. Avançava molt de pressa però no veia res de nou. Al cap li sonava la cançó que tant li agradava i badava cantant per dintre. Ara les curves es pronunciaven. Els peus tenien ànsies de ser més veloços que la ment, però ella sempre guanyava. Anhelava. El vent li movia els cabells llargs i feien soroll quan deixaven de volar i xocaven amb l’esquena. Donava més gas. I cantava en veu alta. Fort. Ràpid. I més velocitat. I la rapidesa del moment atrapava la ment, que anhelava. I cantava també.
Rinxolar-se els rínxols s’havia arrelat com a molt típic costum i per la boca només sentia el cor, ara ja ben franc. Somreia de forma inconscient i el fum li obligava a tancar els ulls. Aspirava. I imaginava més. Ara volava.

què?

2007-02-08T13:20:00.000+01:00

· Avui no fa sol.
- estic cansada. M'ha costat molt llevar-me.
· perquè no feia sol.
- És que ahir no em vaig adormir fins tard, i avui, amb el despertador sonant, el meu cos no responia.
· és que ahir tampoc va fer sol.
- I mira que ahir estava esgotada, però ja em passa que quan estic molt cansada, encara em costa més adormir-se.
· fa dies que el cel és gris. I que no surt gens el sol.
- És que tinc moltes ganes de descansar fins que el cos em digui prou.
· Suposo que deu venir el fred.
- I de llevar-me amb ganes de dormir més.
· Per això avui m'he posat dos mitjons.
- Què?
· Ai, quatre.
- Tinc son.
· Jo tinc fred.

i marxaren, com qui no viu enlloc però a tot arreu, sense dir-se res més.
Com havien fet sempre. Res. Res de res.

passat

2007-02-05T10:32:00.000+01:00

Amb els quatre dits de front que confiava que tenia, s'adonava, negativa, que no tot és el què sembla. Es decepcionava immensament pel fet d'haver d'acceptar que 'les paraules, se les emporta el vent' o que 'por la boca, muere el pez'. I és així, amb frases populars que semblaven fetes a mida, com es resignava i mirava cap a una altra banda. És així com la decepció s'apoderava de la il·lusió que sempre estava a punt, i és així com les ungles, quedaven ben apallissades.

Feia dues setmanes, impacient pel verd i amb els cabells esverats, avançava somrient (encara que sembli idealista, ho feia) i feia desaparèixer els petits entrebancs amb bocins d'optimisme. Estava encegada amb horaris, sortides, converses i cafès, i no tenia minuts per més profunditats.

Ara, embogia buscant l'optimisme per tots els racons i de la il·lusió, no en sabia res. L'alegria s'havia amagat tan bé que havia quedat arraconada, i la tristesa aprofitava l'ocasió per guanyar territori. I l'aconseguia.

Tenia ganes d'optimsime, alegria i un xic d'art. Volia riure.

menys

2007-02-02T12:56:00.000+01:00

Els llençols arrugats de tan estar desfets conservaven l'olor de manderina del sabó. Suaus. Els genolls, tensos d'aguantar el dia, es relaxaven en estirar-se i les sabatilles verdes no gosaven a moure's de lloc perquè així, al matí, el fred no li tremolaria el cos.

Els semàfors, ara verd ara vermell ara verd i vermell, continuaven monòtons i avorrits de veure la impaciència de multituds de cames primes.
I l'hora de la farmàcia sempre anava avançada.

El cambrer del bar de la cantonada es col·locava la 'pajarita' d'un negre pur, i es mirava la camisa blanca per por a portar-la bruta. La perfecció era important. Es pentinava la clenxa i sortia a servir amb ímpetu.

Les meves cames estaven impacients per veure verd.
La bossa de pell artificial era plena de papers i retallets, bolígrafs i potingues a munts.
Els cabells s'esveraven amb la humitat. I els ulls es tancaven sols.

I la setmana passava cada setmana més ràpid.
I la profundita era, cada dia, menys profunda.

I el verd era lent i els llençols, bruts. I els ulls no sortien.

hores

2007-01-15T20:16:00.000+01:00

Si pogués agafar (com es trien les taronges a la fruiteria, fixant-se detingudament en una multitud) totes les hores perdudes de forma inútil al llarg d'una setmana -sempre fugaç-, tindria l'habitació plena de minuts.

Seria genial agafar l'hora que m'estic al tren, entre l'anar i venir, l'estona de classes que ja desconnecto, les hores de mandra que es vaguen al sofà o mirant les mossaranyes, o fins i tot, les hores de feina inútil.
Si pogués reunir tots aquests minuts, o fins i tot anar a buscar els segons, seria rica. És com allò que diuen que "si et deixes perdre un sol cèntim, pots acabar sent pobre".

Avui assumeixo haver-me despertat per perdre l'estona, almenys fins que la tarda no ha decidit fer-me un crit (és amable, a vegades).
Sort que els dilluns encara tinc l'esperança que em queden quatre dies per aprofitar.

És veritat que "el temps és or", i més quan t'adones que el perds tan fàcilment.
És cert també que les taronges més esquifides sempre queden a la botiga i que, sense un cèntim, em puc quedar sense bitllet de tren.

lluites

2007-01-14T10:56:00.000+01:00

Deixant les meravelles a part, i després de llargs períodes de descans (que són feina continuada) em proposo què faig i per quina raó.

Faig una carrera que em dóna una visió àmplia de la realitat, i potser un xic massa real. Em decepciona [la realitat]. Les meves estones es converteixen en lluites molt interiors entre on vull col·locar-me i què "s'ha de" fer. Entre qui mana i per què li permetem. Entre la societat i jo mateixa. Entre les hores i els minuts, que sempre acaben atrapant-se.

Faig de la rutina, amb sol o sense, lluites més o menys apassionades i acabo resignant-me perquè res no canvia.

I així vaig caminant.
Avui m'adono que tot és igual que ahir, i ahir, que l'altre (...)

Sort que em guardo bocins d'art a la butxaca.

fotografies

2006-12-19T17:29:00.000+01:00

Amb trossets en blanc i negre de simples formes i gesticulacions, badava sempre.
I com si tot fos tan lent com una gota d'aigua ja cansada, jeia, descaradament, amb el sol ponent-se i fotografies.

I ho feia sense ímpetu.

Passava, lentament i una rere l'altre sense canviar de direcció, fotografies de formes i gesticulacions i fins i tot de paisatges bonics i ja borrosos per culpa dels anys.
I com una gota d'aigua ja cansada, una llàgrima resorgia de la blavor dels seus ulls i rodolava, amb paciència, pel rostre hostil.
I sense cap mena de força, com vençut en una batalla de cavallers valents, es deixava caure, i la llàgrima, ara ja no tan pacient, queia amb ell i amb el seu rostre.
I badaven.
Badaven tots al ritme de fotografies molt poc recents.

tradicional

2006-12-18T10:10:00.000+01:00

I les dues nenes dels gronxadors s'encantaven amb l'anar-i-venir de l'atracció i cantaven, al seu ritme, un bona dosi de cançons tradicionals.

L'avi restava quiet al banc de fusta blanca (aquell que es despinta amb el temps) i somreia en veure que la portada del diari informava la victòria del seu equip preferit.

Mentrestant, el cel acordava amb els ocells que no fessin tant de xivarri, i amb el sol perquè brillés una mica més estona. Es feia estiu.
I els arbres verdejaven molt relaxats.

Amb l'estiu brillant, les nenes ballarien amb faldilles de campana i cantarien dins l'aigua més cançons tradicionals.
Amb l'estiu ben tranquil, l'avi contaria més i més contes a les nenes, i llegiria, satisfet, com guanya el seu equip.

I riurien!

va

2006-12-16T21:00:00.000+01:00

La vaselina pels llavis s'acaba, igual que el llapis gris que escriu sol.
Sempre s'acaba primer el llapis que la goma, perquè a ella li agrada més quedar-se petita petita, i ell prefereix acabar ràpid amb els finals. No és gens ambiciós. Viu i punt. No té ni l'esperança de mantenir-se. Què va.
Però, inevitablement, li tinc més apreci. Ell em coneix més bé.

Les flors roses i taronges es panseixen. Me les miro cada dia i, si puc, al matí, i després quan arribo, i no riuen cap estona. Gens. I ami, em sap greu...
Tot i així, els llums no semblen estar afectats. Que el fred mati plantes tan els fa, ells ara tenen protagonisme. Conquereixen, amb menys d'un mes, files i files d'estaquirots que compren per vici i cotxes immòbils morts d'avorriment. Il·luminen balcons i avingudes fins ara soles i creuen ser els millors amics.
Doncs a mi, em cauen fatal. (!!!)

seré

2006-11-15T20:03:00.000+01:00

Si tinc sort, seré feliç.

i sinó, també.

Seré tan feliç que caminaré cada vespre fins al final sense cansar-me i rient; somiaré tot el dia i els ulls em ploraran d'il·lusió.
Seré il·lusionada, i molt, i potser una mica innocent.
De tan feliç, voldré parlar cada segon de colors i fronteres invisibles i triaré els camins més riallers que hi hagi.
Em posaré un mocador cada dia d'un color diferent, perquè m'alegri el rostre i, si no s'alegra, li somriuré de felicitat.
Tindré els peus sobre uns núvols que avançaran lleugers i, de tan en tan, baixaré per veure què fa la Terra.
Seré tan feliç que t'estimaré fins al moll de l'os.

...jo seré tan feliç que em creuré les paraules que se m'escapen.

Avui

2006-11-04T18:29:00.000+01:00

I si la vida és grisa, Avui,
pinta-la d'uns colors
que no s'esfumin mai.
Difumina-hi ulls i riures
perquè se'ls empassi
fins ben endins,
i es cregui
que són seus.

I si el cor és fosc, Avui,
diga-li al cervell
que confiï
que demà serà vermell,
com ho ha estat
sempre.

si Avui ets estrany,
canvia de rumb.
Barreja bé la paleta
i crea un nou color,
que et converteixi
en un Demà
i molt millor.

pessigolles

2006-11-02T17:25:00.000+01:00

Les pessigolles m’omplen el cos.
Quan noto una mà, o tres dits, que em rosen, començo a patir de tan riure.
Si em pogués enamorar de coses diferents, triaria enamorar-me de riure, seria tot sempre molt alegre. També m’enamoraria dels colors pintats amb oli perquè tenen una força que s’encomana, o de les aquarel•les barrejades amb aigua i els pinzells lliscant per sobre el paper. M’encantaria enamorar-me d’una meravellosa orquídia en plena primavera i poder-li demanar que em deixi una flor per cada dia. Si pogués triar encara més, voldria enamorar-me de paraules com pessigolles, meravella o libèl•lula; i també de més i més paraules i textos que s’enfilen amb força fins al cel.
Si la tria encara fos més generosa, desitjaria enamorar-me de la passió per poder encomanar-la o deixar-la a aquell que sigui d’un color ben alegre, sempre i quan me la torni, perquè la passió seria de la meva propietat.
M’enamoro fàcilment de tot el què em sembla preciós i m’ho guardo al fons de tot perquè no m’ho prengui ningú i perquè quan ho tregui, sigui tot més pur.

canvis

2006-10-28T14:28:00.000+02:00

Si canviem les llàgrimes per somriures i els apunts per desitjos convertiríem un seguit d’il•lusions en fets reals.
Canviem els cotxes per ocells i les persones per libèl•lules perquè tots volin ben amunt.
Els telèfons podrien ser escarabats i els cabells, papallones. Al tabac el convertiria en núvols de coto- fluix i a les drogues, en galetes cruixents.
M’invento colors i formes i els hi poso als llibres i treballs perquè siguin més feliços. Canvio ara el mal per riures i els grans, per marques d’intel•ligència. Il•lumino el món amb mirades i boques i no pas amb bombetes i imagino somriures voltant pel meu costat. Agafo el pessimisme i l’exprimeixo ben fort perquè marxi i es torni positiu, i així puc dir que ja sóc optimista. Anhelo que la mort sigui més vida encara i que al cel, hi hagi ocells i prou. També canvio la vida trista per l’alegra, per fer-ho tot més feliç.

I hi ha un ocellet que em diu idealista. O innocent.

vicis

2006-10-20T17:14:00.000+02:00

les ungles rosades no deixen mai d'espavilar-se.
Un vici les mossega i les tiba ben fort amb nervis.
Hi ha dies que es deixen vèncer, però n'hi ha d'altres que es resisteixen i es queden.
Llavors el vici les arrenca amb més nervis encara i quan finalment el vici venç les pelletes, de la ràbia d'aquestes surt un vermell enfadat en forma de líquid.

Avui, un cop més, el vici guanya i s'apodera de les ungles, les mans, i fins i tot del cervell.

blau-verd

2006-10-09T18:26:00.000+02:00

La quedada del blau-cel i la del verd al "pirulo" de la propaganda va fer oblidar rellotges i llums perquè el vent es va emportar el temps. Va bufar tan fort que cap dels dos colors va notar les hores. I així, amb vent fort i temps curt, molt curt, es van omplir, les mirades de color, de paraules i desitjos i de moltes ganes de volar. Blaus i verds, van decidir, doncs, marxar volant amb el vent tan valent i ara diuen que quan el temps es pari, ja tornaran.

terra

2006-09-30T11:59:00.000+02:00

Terra -no somnis-
i també mar immensa;
coses tangibles.

I una llengua comuna;
i la gent que la parla.

(((Miquel Martí Pol

primera

2006-09-21T21:49:00.000+02:00

Som formiguetes minúscules que ens afanyem sempre per arribar primeres.
Es veu que qui arriba primer guanya.
Diuen que el primer és el millor.
Però totes arribem al mateix lloc per camins sinó iguals, molt similars.

Doncs jo també tinc l'ambició de ser la primera!

invisibles

2006-09-18T19:03:00.000+02:00

I demà, una frontera molt alta.
I demà passat, la que era tan alta ja no ho serà tant.
I la setmana que ve, serà de la meva mida.
I l'altre, minúscula.
Serà una frontera tan minúscula que la podré aixafar i passar-hi per sobre.
I la destrossaré.
Oi tant que la destrossaré!
La faré a miques.
I de la frontera tan alta en faré trossets i els tiraré amunt amb les mans ben fort perquè volin i desapareguin.
I la frontereta s'esfumarà lentament al cel i a la terra i així, allò que em semblava tan alt serà tan fàcil com allò que diuen de "bufar i fer ampolles"!

I tots els somnis es faran realitat i totes les fronteres,
invisibles.

valentia

2006-09-14T22:44:00.000+02:00

-Prefereixo demanar un cervell en comptes d'un cor, ja que un ximple no sabria què fer amb un cor si en tingués un.

-Jo em quedo amb el cor, ja que el cervell no fa feliç a un mateix, i la felicitat és la cosa més important del món.

-Us equivoqueu. El més important és ser valent.
Fa falta ser molt valent per saber fer servir bé el cervell i el cor.

**el mag d'oz**

cotó fluix

2006-09-13T17:25:00.000+02:00

Els núvols dibuixen formes, desitjos i somnis que avancen i s'esfumen quan es bufa.

Avui he parlat amb un dinosaure content perquè havia après a anar amb bicicleta.
Al cap de poc se n'ha anat i ha crescut una flor molt gran que tenia punxes i enamorava amb vermell fort.

onze

2006-09-11T16:22:00.000+02:00

Pintaria el dilluns groc,
l'endemà blau i el dimecres és ben taronja.
El dijous seria blau fosc o marró clar
i el divendres verd.
Els dissabtes es pinten sols depenent de l'alegria,
però en general són vermells- granatosos.
Els diumenges són blancs i crus del relax que suposen.

Avui pinto groc i vermell i groc, vermell i més vegades groc i vermell,
fins a dibuixar una bandera de força, alegria i llibertat.
I salto ben alt perquè arribi fins al cel.
Amuuunt!!

cel

2006-09-10T16:52:00.000+02:00

Ahir vaig tocar el cel amb el dit cor i amb l'ull esquerre.
La lluna em semblava molt aprop i vaig decidir arribar-m'hi.
El viatge va ser sorprenent i per això li vaig dir que no volia marxar mai.
Em va convidar a pujar-hi cada nit.

Avui el sol està gelós i per venjar-se brilla amb ràbia.
Li he dit que a la tarda ja pujaré a veure'l.
El tocaré amb el dit cor i amb l'ull esquerre perquè no s'enfadi més.

suc de taronja

2006-09-09T15:31:00.000+02:00

La rutina de cada matí em pesa.
I la de la tarda.
El suc de taronja i cereals amb llet em desperten lentament.
Em tallaria el cabell si em diguessin que fent-ho podria dormir molt més.
És llarg el meu cabell. S'hi combinen rínxols amples i no rínxols i juga amb els marrons. A vegades vol xulejar d'elegant, però en general, no en té res. Ara que tot depèn de com m'hi posi.
De fet, la gamma dels marrons és una còpia de la mirada, que, segons com, tira a verdós.
M'agrada el verd però jo no me'l veig.
El conjunt de marrons i verds construeixen, potser fins i tot sense voler-ho, una imatge sèria, còmoda, però jove.

El que a mi m'agrada més és el suc de taronja.

I tenir un bon dia.

sol

2006-09-07T15:49:00.000+02:00

"porque la vida es sueño
y los sueños, sueños son"

Bullint de llum
i congelant mirades
observo vegetacions i cotxes
que ens mengen discrets.
i, de lluny, veig el sol...

paradís

2006-09-05T21:26:00.000+02:00

Adéu paradís. Adéu-siau.
i sí, ho dic amb melancolia, perquè t'enyoraré. I molt. Moltíssim.
Adéu dormilones, adeú esmorzars a les 14.30 i dinars a les 16.00.
Adéu migdiades arrapades amb cames alienes i nasos i respiracions de descans profund.
I adeú també a platja fins les "quinientas" i a banyades sense pretensió de ser-ho. I a piscina plena de guiris.
Adeú a dutxes ràpides perquè ningú se't coli, i a vigilar per no perdre gaires propietats. Adéu andaluces i anglesos i italians que ens heu acompanyat aquestes nits. I discos-pub i discos a seques poc plenes de fiesteros.´
Adéu taxis i busos, i adéu a l'esperança que "segur que d'aquí res passarà el següent bus".
Adéu greix (comença el règim) i adéu pelletes (intento deixar-me de mossegar les ungles). Benvinguts ànims!
Adéu relax, descans, i plaer.
Adéu Benalmádena, i l'olor d'alegria bestial. Fins aviat.

Us estimo!

equilibri

2006-08-25T16:43:00.000+02:00

i avui em pregunto, quin és el nostre objectiu?

i ràpid m'afirmo que el meu és ser feliç.

. . .caminant per la vida. . .

blanc

2006-08-22T23:19:00.000+02:00

Les paraules s'escapen de dins i volen enfora, amb força.
Em tanco, molt fort, i em veig a mi però buida.

. . .fràgil bellesa. . .

azul

2006-08-15T18:51:00.000+02:00

odio que el mundo sea un pañuelo y que el pañuelo siempre vaya conmigo.

me gusta el azul, y así quiero mi vida.

peus

2006-08-12T19:35:00.000+02:00

"caminante no hay camino,
se hace camino al andar"

. . . camins . . .

meravella

2006-08-10T01:05:00.000+02:00

am llunes buides de groc madormo sense somnis.
i am llagrimes em desperto, sense ilusio ni res.
i al fons de tot dun verd fosc surt la pasio, amb forsa i ganes,
i venç allo,
tot allo,
tot.

. . . destins . . .