lluites
Deixant les meravelles a part, i després de llargs períodes de descans (que són feina continuada) em proposo què faig i per quina raó.
Faig una carrera que em dóna una visió àmplia de la realitat, i potser un xic massa real. Em decepciona [la realitat]. Les meves estones es converteixen en lluites molt interiors entre on vull col·locar-me i què "s'ha de" fer. Entre qui mana i per què li permetem. Entre la societat i jo mateixa. Entre les hores i els minuts, que sempre acaben atrapant-se.
Faig de la rutina, amb sol o sense, lluites més o menys apassionades i acabo resignant-me perquè res no canvia.
I així vaig caminant.
Avui m'adono que tot és igual que ahir, i ahir, que l'altre (...)
Sort que em guardo bocins d'art a la butxaca.
Faig una carrera que em dóna una visió àmplia de la realitat, i potser un xic massa real. Em decepciona [la realitat]. Les meves estones es converteixen en lluites molt interiors entre on vull col·locar-me i què "s'ha de" fer. Entre qui mana i per què li permetem. Entre la societat i jo mateixa. Entre les hores i els minuts, que sempre acaben atrapant-se.
Faig de la rutina, amb sol o sense, lluites més o menys apassionades i acabo resignant-me perquè res no canvia.
I així vaig caminant.
Avui m'adono que tot és igual que ahir, i ahir, que l'altre (...)
Sort que em guardo bocins d'art a la butxaca.
enviat per meravella a la/es
10:56
3 comentaris:
Saps allò de "Si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi"? Doncs amb la rutina passa si fa no fa 3/4 del mateix.
Em queda, però, el dubte gran de la carrera que estudies? Dius això del món real i del xoc contra ell, no hi ha cap dubte ... filosofia! O periodisme i t'envien a cobrir la informació del Barça? jejejejejeje
En tot cas, benvinguda al món real!!! Ah, això sí, les petites meravelles hi són, hi continuen essent, només cal buscar-les!!!
Petonets, filòsofa!
Has encertat en la segona, estudio periodisme i reso per no cobrir mai l'esport, perquè podria ser mortal.
Tens raó amb la frase de l'enemic, me l'apunto i l'aplico!
Merci per rebre'm al món, sempre creia estar-hi però cada cert temps, canvia la meva posicio, vès què! (es allo que en diuen fer-se gran, suposo)!
Trobo meravelles bastant facilment...
Crec que sé de quines lluites parles, jo també n'he tingut moltes de baralles i de recompenses gràcies a elles. I després de tot, jo l'únic que puc dir és que és massa dora per tancar portes, que és normal que¨ho qüestionem tot, si no ho féssim no arribaríem fins on hem d'arribar (i que cadascú trobi el seu límit). Comparteixo aquest neguit però no per això deixo d'animar-te a que donguis a aquesta rutina tan inevitable, el ritme i ingredients necessaris per VIURE. temps no viscut, és temps perdut! I tu ja en saps d'això ;)
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici