meravella

La primera persona que va descriure la meravella que veia al seu voltant va ser una dona, monja o seglar, no ho sabem de cert. Egèria va viatjar per l’Orient cristianitzat del segle IV. A les companyes que havia deixat a casa (potser a la regió Galaica) els narrava, en una llarga carta escrita en llatí tardà vulgar, les mirabilia (plural neutre de l’adjectiu mirabilis), les coses sorprenents, estupendes, estranyes o notables: prodigis, en definitiva. Gràcies a la seva crònica personal, descobrim la geografia de la Bíblia i diferents espais monàstics, autèntiques meravelles: ella va ser, doncs, qui va estereotipar el sentit del mot com a succés admirable. Aquesta substantivació apareix en totes les llengües romàniques (merveille, meraviglia, maravilla...), encara que sigui amb diferents canvis fonètics. En el segle XIII Llull pren la paraula per fer viatjar pel món un jove Fèlix que s’admira del que Déu ha creat a Llibre de meravelles. I un dia de 1862 Lewis Carroll crearà un país per complaure la imaginació de tres germanes que, estranyades i admirades, el coneixeran de la mà d’Alícia. L’adjectiu llatí mirabilis ha servit per donar el nom científic d’una planta d’origen americà, mirabilis Jalapa (Mèxic), la meravella de nit (dondiego de noche), que fa flors blanques, grogues o vermelles i com que ens encantem mirant-la, a Mallorca l’anomenen ‘mirabajà’, com si diguéssim ‘mira badoc’ o ‘mira nius’. De fet, mirabilis deriva de mirari, estranyar-se, que després donarà ‘mirar’ d’innombrable descendència: mirament, mirall, miratge, miracle, miranda, Miralles, admirar, et caetera. És preciosa la locució de mode ‘de meravella’ i la castellana ‘a las mil maravillas’. L’admiració per la bellesa o la grandesa ve de molt antic, tot i que els antics només en sabessin comptar fins a set en el món. Em pregunto encara com és que es diu maravilla aquella pasta de sopa que em porta la memòria de la meva iaia.

http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/bloc/meravella