menys

Els llençols arrugats de tan estar desfets conservaven l'olor de manderina del sabó. Suaus. Els genolls, tensos d'aguantar el dia, es relaxaven en estirar-se i les sabatilles verdes no gosaven a moure's de lloc perquè així, al matí, el fred no li tremolaria el cos.

Els semàfors, ara verd ara vermell ara verd i vermell, continuaven monòtons i avorrits de veure la impaciència de multituds de cames primes.
I l'hora de la farmàcia sempre anava avançada.

El cambrer del bar de la cantonada es col·locava la 'pajarita' d'un negre pur, i es mirava la camisa blanca per por a portar-la bruta. La perfecció era important. Es pentinava la clenxa i sortia a servir amb ímpetu.

Les meves cames estaven impacients per veure verd.
La bossa de pell artificial era plena de papers i retallets, bolígrafs i potingues a munts.
Els cabells s'esveraven amb la humitat. I els ulls es tancaven sols.

I la setmana passava cada setmana més ràpid.
I la profundita era, cada dia, menys profunda.

I el verd era lent i els llençols, bruts. I els ulls no sortien.