l'altre

Són sorra i mar.
Entre la plenitud i la sinceritat de paraules que semblaven acabades d'inventar de tan pures, s'engolien l'un a l'altre i els quatre ulls es fonien en dos.
Les parpelles, fins ara inconscients dels seus moviments, s'esforçaven per no deixar escapar la força que sortia de la mel. Sí, eren mel.
L'una era més marronosa, terrenal, i encomanava quedar-se i anclar el positivisme fins més enllà de la sorra. L'altra s'enlairava i allò terrenal s'esbargia cap a verdor i fins i tot difuminava el blau del cel (li deia). Imaginava i volava.
La il·lusió era compartida i els nassos es posaven gelosos i xocaven per no perdre més territori encara.
I les ganes de besar es feien grans i més enormes, i la profunditat que suposaven aquelles mirades els convidava a fusionar-se.

I era tot un plaer.