imaginava

Tancava els ulls i el fum li sortia pel nas. Aspirava i, lentament, treia l’energia per la boca, i l’energia, barrejada amb fum, carregava l’habitació de boira. Imaginava. Era una carretera amb curves poc pronunciades. No tenia final. Donava gas i s’arrapa al manillar com el nen petit agafat a la mà del seu pare. Feia força i li queien llàgrimes dels ulls. La velocitat. Avançava molt de pressa però no veia res de nou. Al cap li sonava la cançó que tant li agradava i badava cantant per dintre. Ara les curves es pronunciaven. Els peus tenien ànsies de ser més veloços que la ment, però ella sempre guanyava. Anhelava. El vent li movia els cabells llargs i feien soroll quan deixaven de volar i xocaven amb l’esquena. Donava més gas. I cantava en veu alta. Fort. Ràpid. I més velocitat. I la rapidesa del moment atrapava la ment, que anhelava. I cantava també.
Rinxolar-se els rínxols s’havia arrelat com a molt típic costum i per la boca només sentia el cor, ara ja ben franc. Somreia de forma inconscient i el fum li obligava a tancar els ulls. Aspirava. I imaginava més. Ara volava.