passat

Amb els quatre dits de front que confiava que tenia, s'adonava, negativa, que no tot és el què sembla. Es decepcionava immensament pel fet d'haver d'acceptar que 'les paraules, se les emporta el vent' o que 'por la boca, muere el pez'. I és així, amb frases populars que semblaven fetes a mida, com es resignava i mirava cap a una altra banda. És així com la decepció s'apoderava de la il·lusió que sempre estava a punt, i és així com les ungles, quedaven ben apallissades.

Feia dues setmanes, impacient pel verd i amb els cabells esverats, avançava somrient (encara que sembli idealista, ho feia) i feia desaparèixer els petits entrebancs amb bocins d'optimisme. Estava encegada amb horaris, sortides, converses i cafès, i no tenia minuts per més profunditats.

Ara, embogia buscant l'optimisme per tots els racons i de la il·lusió, no en sabia res. L'alegria s'havia amagat tan bé que havia quedat arraconada, i la tristesa aprofitava l'ocasió per guanyar territori. I l'aconseguia.

Tenia ganes d'optimsime, alegria i un xic d'art. Volia riure.