tard

"Portem una ànima d'èter lligada a un tros de plom".
Aquesta afirmació de Rusiñol és la metàfora exacta, ens agradi o no, de la nostra condició d'éssers humans. La lluita entre el cel i la terra, entre allò intangible i allò material, entre deixar córrer la fantasia i la inevitable realitat. "Al món, qui no fantasia perd el temps d'un modo miserable..."


Vitajant entre anhels i realitats, pujant i baixant onades immenses d'il·lusions, ara es veia quieta, immòbil, davant del mar. Jeia davant unes roques que s'enfortien amb els cops que l'aigua, esverada, repetia i repetia. Passiva, mirava de reüll allò que l'envoltava i s'observava com un titella incapaç de moure's sense més mans. Seguia viatjant entre onades increïbles, però la seva realitat només era fantasia.

"Cap al tard" li apareixia a la ment, com li venien dibuixos i formes i colors. "Cap al tard" li obria els ulls, i la melancolia tancava parpelles. La impossibilitat d'aigua per la cara la feia rabiar sobre ella mateixa i els peus entossudien per baixar més avall que la terra; empenyien la sorra dèbil i l'enretiraven cap a l'aigua, on es fonia mar endins. La platja era calma externa i impotència endins. Era força i ganes de. Se l'enduia i respirava. Flotava.

"Som un tros de plom".