19.12.06

fotografies

Amb trossets en blanc i negre de simples formes i gesticulacions, badava sempre.
I com si tot fos tan lent com una gota d'aigua ja cansada, jeia, descaradament, amb el sol ponent-se i fotografies.

I ho feia sense ímpetu.

Passava, lentament i una rere l'altre sense canviar de direcció, fotografies de formes i gesticulacions i fins i tot de paisatges bonics i ja borrosos per culpa dels anys.
I com una gota d'aigua ja cansada, una llàgrima resorgia de la blavor dels seus ulls i rodolava, amb paciència, pel rostre hostil.
I sense cap mena de força, com vençut en una batalla de cavallers valents, es deixava caure, i la llàgrima, ara ja no tan pacient, queia amb ell i amb el seu rostre.
I badaven.
Badaven tots al ritme de fotografies molt poc recents.

18.12.06

tradicional

I les dues nenes dels gronxadors s'encantaven amb l'anar-i-venir de l'atracció i cantaven, al seu ritme, un bona dosi de cançons tradicionals.

L'avi restava quiet al banc de fusta blanca (aquell que es despinta amb el temps) i somreia en veure que la portada del diari informava la victòria del seu equip preferit.

Mentrestant, el cel acordava amb els ocells que no fessin tant de xivarri, i amb el sol perquè brillés una mica més estona. Es feia estiu.
I els arbres verdejaven molt relaxats.

Amb l'estiu brillant, les nenes ballarien amb faldilles de campana i cantarien dins l'aigua més cançons tradicionals.
Amb l'estiu ben tranquil, l'avi contaria més i més contes a les nenes, i llegiria, satisfet, com guanya el seu equip.

I riurien!

16.12.06

va

La vaselina pels llavis s'acaba, igual que el llapis gris que escriu sol.
Sempre s'acaba primer el llapis que la goma, perquè a ella li agrada més quedar-se petita petita, i ell prefereix acabar ràpid amb els finals. No és gens ambiciós. Viu i punt. No té ni l'esperança de mantenir-se. Què va.
Però, inevitablement, li tinc més apreci. Ell em coneix més bé.

Les flors roses i taronges es panseixen. Me les miro cada dia i, si puc, al matí, i després quan arribo, i no riuen cap estona. Gens. I ami, em sap greu...
Tot i així, els llums no semblen estar afectats. Que el fred mati plantes tan els fa, ells ara tenen protagonisme. Conquereixen, amb menys d'un mes, files i files d'estaquirots que compren per vici i cotxes immòbils morts d'avorriment. Il·luminen balcons i avingudes fins ara soles i creuen ser els millors amics.
Doncs a mi, em cauen fatal. (!!!)