15.4.07

vas amb negre

La que sempre vol pacifismes és la noia del vas amb color negre.
És aquella que, de prop o de lluny, crida la simpatia.
El vas amb negre li escampa el fosc artificial dels ulls i els fa un xic petits. Li enrogeix les galtes, i els llavis, melosos, brillen d’intensitat i aspiren un cigar que s’encén amb gran freqüència.
Els dits i les mans juguen amb mi, amb l’altra, amb el cigar i amb el vas, i també amb els seus cabells, d’un color oxidat que li escau pintat. I es pinta amb elegància i discreció. Es pinta la cara i també el cor, sempre acolorit amb tonalitats intenses que acullen ben generoses. És atenta, i ‘impacienta’. La perfecció no existeix, i ho sap. I la cerca. I a vegades la troba en racons inesperats, i altres, la decepció l’obliga a tocar de peus a terra. Sí que és realista. Només vola amb cigars fabricats a mà en llocs particulars o amb glops impacients del negre del vas. Llavors vola tant que et submergeix en el món il•lusionat dels “t’imagines...”, i és genial.
La noia del vas de color negre respira cada dia allà on jo respiro i viu cada dia - com qui diu- la meva vida. I cadascuna amb un vas diferent.

6.4.07

l'altre

Són sorra i mar.
Entre la plenitud i la sinceritat de paraules que semblaven acabades d'inventar de tan pures, s'engolien l'un a l'altre i els quatre ulls es fonien en dos.
Les parpelles, fins ara inconscients dels seus moviments, s'esforçaven per no deixar escapar la força que sortia de la mel. Sí, eren mel.
L'una era més marronosa, terrenal, i encomanava quedar-se i anclar el positivisme fins més enllà de la sorra. L'altra s'enlairava i allò terrenal s'esbargia cap a verdor i fins i tot difuminava el blau del cel (li deia). Imaginava i volava.
La il·lusió era compartida i els nassos es posaven gelosos i xocaven per no perdre més territori encara.
I les ganes de besar es feien grans i més enormes, i la profunditat que suposaven aquelles mirades els convidava a fusionar-se.

I era tot un plaer.