hores

Si pogués agafar (com es trien les taronges a la fruiteria, fixant-se detingudament en una multitud) totes les hores perdudes de forma inútil al llarg d'una setmana -sempre fugaç-, tindria l'habitació plena de minuts.

Seria genial agafar l'hora que m'estic al tren, entre l'anar i venir, l'estona de classes que ja desconnecto, les hores de mandra que es vaguen al sofà o mirant les mossaranyes, o fins i tot, les hores de feina inútil.
Si pogués reunir tots aquests minuts, o fins i tot anar a buscar els segons, seria rica. És com allò que diuen que "si et deixes perdre un sol cèntim, pots acabar sent pobre".

Avui assumeixo haver-me despertat per perdre l'estona, almenys fins que la tarda no ha decidit fer-me un crit (és amable, a vegades).
Sort que els dilluns encara tinc l'esperança que em queden quatre dies per aprofitar.

És veritat que "el temps és or", i més quan t'adones que el perds tan fàcilment.
És cert també que les taronges més esquifides sempre queden a la botiga i que, sense un cèntim, em puc quedar sense bitllet de tren.

lluites

Deixant les meravelles a part, i després de llargs períodes de descans (que són feina continuada) em proposo què faig i per quina raó.

Faig una carrera que em dóna una visió àmplia de la realitat, i potser un xic massa real. Em decepciona [la realitat]. Les meves estones es converteixen en lluites molt interiors entre on vull col·locar-me i què "s'ha de" fer. Entre qui mana i per què li permetem. Entre la societat i jo mateixa. Entre les hores i els minuts, que sempre acaben atrapant-se.

Faig de la rutina, amb sol o sense, lluites més o menys apassionades i acabo resignant-me perquè res no canvia.

I així vaig caminant.
Avui m'adono que tot és igual que ahir, i ahir, que l'altre (...)

Sort que em guardo bocins d'art a la butxaca.