imaginava

Tancava els ulls i el fum li sortia pel nas. Aspirava i, lentament, treia l’energia per la boca, i l’energia, barrejada amb fum, carregava l’habitació de boira. Imaginava. Era una carretera amb curves poc pronunciades. No tenia final. Donava gas i s’arrapa al manillar com el nen petit agafat a la mà del seu pare. Feia força i li queien llàgrimes dels ulls. La velocitat. Avançava molt de pressa però no veia res de nou. Al cap li sonava la cançó que tant li agradava i badava cantant per dintre. Ara les curves es pronunciaven. Els peus tenien ànsies de ser més veloços que la ment, però ella sempre guanyava. Anhelava. El vent li movia els cabells llargs i feien soroll quan deixaven de volar i xocaven amb l’esquena. Donava més gas. I cantava en veu alta. Fort. Ràpid. I més velocitat. I la rapidesa del moment atrapava la ment, que anhelava. I cantava també.
Rinxolar-se els rínxols s’havia arrelat com a molt típic costum i per la boca només sentia el cor, ara ja ben franc. Somreia de forma inconscient i el fum li obligava a tancar els ulls. Aspirava. I imaginava més. Ara volava.

què?

· Avui no fa sol.
- estic cansada. M'ha costat molt llevar-me.
· perquè no feia sol.
- És que ahir no em vaig adormir fins tard, i avui, amb el despertador sonant, el meu cos no responia.
· és que ahir tampoc va fer sol.
- I mira que ahir estava esgotada, però ja em passa que quan estic molt cansada, encara em costa més adormir-se.
· fa dies que el cel és gris. I que no surt gens el sol.
- És que tinc moltes ganes de descansar fins que el cos em digui prou.
· Suposo que deu venir el fred.
- I de llevar-me amb ganes de dormir més.
· Per això avui m'he posat dos mitjons.
- Què?
· Ai, quatre.
- Tinc son.
· Jo tinc fred.

i marxaren, com qui no viu enlloc però a tot arreu, sense dir-se res més.
Com havien fet sempre. Res. Res de res.

passat

Amb els quatre dits de front que confiava que tenia, s'adonava, negativa, que no tot és el què sembla. Es decepcionava immensament pel fet d'haver d'acceptar que 'les paraules, se les emporta el vent' o que 'por la boca, muere el pez'. I és així, amb frases populars que semblaven fetes a mida, com es resignava i mirava cap a una altra banda. És així com la decepció s'apoderava de la il·lusió que sempre estava a punt, i és així com les ungles, quedaven ben apallissades.

Feia dues setmanes, impacient pel verd i amb els cabells esverats, avançava somrient (encara que sembli idealista, ho feia) i feia desaparèixer els petits entrebancs amb bocins d'optimisme. Estava encegada amb horaris, sortides, converses i cafès, i no tenia minuts per més profunditats.

Ara, embogia buscant l'optimisme per tots els racons i de la il·lusió, no en sabia res. L'alegria s'havia amagat tan bé que havia quedat arraconada, i la tristesa aprofitava l'ocasió per guanyar territori. I l'aconseguia.

Tenia ganes d'optimsime, alegria i un xic d'art. Volia riure.

menys

Els llençols arrugats de tan estar desfets conservaven l'olor de manderina del sabó. Suaus. Els genolls, tensos d'aguantar el dia, es relaxaven en estirar-se i les sabatilles verdes no gosaven a moure's de lloc perquè així, al matí, el fred no li tremolaria el cos.

Els semàfors, ara verd ara vermell ara verd i vermell, continuaven monòtons i avorrits de veure la impaciència de multituds de cames primes.
I l'hora de la farmàcia sempre anava avançada.

El cambrer del bar de la cantonada es col·locava la 'pajarita' d'un negre pur, i es mirava la camisa blanca per por a portar-la bruta. La perfecció era important. Es pentinava la clenxa i sortia a servir amb ímpetu.

Les meves cames estaven impacients per veure verd.
La bossa de pell artificial era plena de papers i retallets, bolígrafs i potingues a munts.
Els cabells s'esveraven amb la humitat. I els ulls es tancaven sols.

I la setmana passava cada setmana més ràpid.
I la profundita era, cada dia, menys profunda.

I el verd era lent i els llençols, bruts. I els ulls no sortien.