la ratlla verda

Si cada mirada transmetés un color, si cada color fos tan intens que canviés mirades, llavors l’art seríem nosaltres.
Miro al meu voltant i tot són colors foscos, ombres negres i grisoses que sempre acompanyen els rogencs del sol que il•luminen la vida.
I ombres.
Es fan grans i enormes, i jo camino i avanço i sempre en tinc, una de fixa, que em cobreix tota jo, i les petites, que la segueixen sempre.
I em miro i no em veig brillant. El rostre no se m’il•lumina, i ell, vagant, em pinta i repinta de mil maneres.
Em dibuixa amb una ratlla verda, que em parteix la cara en dos, pel mig, com si els ulls no fossin parella, i el nas i la boca es partissin en dos. Em parteix el rostre. Em parteix el rostre com qui pinta per impuls allò que sent, que viu i observa.
Em dibuixa la cara de colors i ombres, i es parteix, així, pel mig, en taronges forts i colors freds.
M’observa i m’observo jo allà, i aquí i sempre em veig fosca.
Sóc ombres. Ombres que persegueixen un rostre cansat ja de vida i d’impuls, un rostre trist, ombrívol.
Sóc jo. Ombres. Fosc i sol. Sol. Ombres.
I la ratlla verda.


[parla ella, i és La ratlla verda, de Matisse]

tard

"Portem una ànima d'èter lligada a un tros de plom".
Aquesta afirmació de Rusiñol és la metàfora exacta, ens agradi o no, de la nostra condició d'éssers humans. La lluita entre el cel i la terra, entre allò intangible i allò material, entre deixar córrer la fantasia i la inevitable realitat. "Al món, qui no fantasia perd el temps d'un modo miserable..."


Vitajant entre anhels i realitats, pujant i baixant onades immenses d'il·lusions, ara es veia quieta, immòbil, davant del mar. Jeia davant unes roques que s'enfortien amb els cops que l'aigua, esverada, repetia i repetia. Passiva, mirava de reüll allò que l'envoltava i s'observava com un titella incapaç de moure's sense més mans. Seguia viatjant entre onades increïbles, però la seva realitat només era fantasia.

"Cap al tard" li apareixia a la ment, com li venien dibuixos i formes i colors. "Cap al tard" li obria els ulls, i la melancolia tancava parpelles. La impossibilitat d'aigua per la cara la feia rabiar sobre ella mateixa i els peus entossudien per baixar més avall que la terra; empenyien la sorra dèbil i l'enretiraven cap a l'aigua, on es fonia mar endins. La platja era calma externa i impotència endins. Era força i ganes de. Se l'enduia i respirava. Flotava.

"Som un tros de plom".